Devuélveme la Voz
Radio España Independiente, La Pirenaica, va ser una emissora clandestina fundada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Moscou en l'estiu de 1941 (en el moment en què les tropes alemanyes atacaven la ciutat) que va romandre en antena fins a 1977. En aquests 36 anys es van produir un total de 108.360 emissions. D'elles, un bon número, es van radiar des de la Unió Soviètica per a després passar a emetre's des de Bucarest, Romania, a partir de l'any 1955. Mai es va fer públic el lloc d'emissió. Aquest secretisme va ser senyal d'identitat de l'emissora des de sempre.
El sobrenom de Pirenaica, pel qual se la coneixia popularment, va ser creat per Dolores Ibárruri, Pasionaria, amb la intenció d'eliminar la sensació de llunyania i influir en l'ànim dels espanyols. Pasionaria es va convertir en un mite per als antifranquistes i la seua veu es va utilitzar, des del principi, com una arma contra els feixismes, en general, i el franquisme, en particular. A més, l'emissora va servir com a font de propaganda del Partit Comunista en la seua lluita contra el règim polític espanyol i, en general, contra els Estats Units i el capitalisme en el context de Guerra Freda que es va viure després de la II Guerra Mundial.
L'Estat espanyol va intentar que les seues emissions no arribaren al país de diferents formes. La primera va ser mitjançant la repressió i la por. Així, l'acusació d'escoltar La Pirenaica podia implicar la presó i fins i tot la mort, com en el cas d'Alfonso Martínez Peña, ajusticiat a Cartagena l'any 1945. Més endavant, a principi dels anys seixanta, es va apostar per interferir en les emissions de La Pirenaica gràcies a l'adquisició de tecnologia amb l'ajuda dels Estats Units. Es va crear un Servei d'Inferència Radiada (SIR) dependent del Ministeri de la Presidència amb l'objectiu que el senyal de l'emissora arribarà en les pitjors condicions. Per això es van instal·lar antenes amb aqueixa finalitat en les principals ciutats. D'aquesta manera, les veus dels locutors quasi mai arribaven amb claredat, envoltades per xiulets i brunzits. L'última forma per a contrarestar a l'emissora va ser mitjançant la contraprogramació dels serveis exteriors de Ràdio Nacional d'Espanya, d'una banda, i el suport de les emissions en espanyol d'emissores finançades pels Estats Units, com Radio Liberty o La Voz de América.
La dura propaganda comunista va caracteritzar a l'emissora des dels seus inicis. No obstant això, a partir dels anys seixanta (època d'or de l'emissora segons els especialistes) es va incrementar el seu caràcter informatiu (moltes vegades, usant als oïdors perquè actuaren com a corresponsals). Es volia semblar-se, cada vegada més, a una emissora convencial amb informacions i programes de tota mena però amb dures crítiques al govern i amb l'utilització d'informació veraç per a transmetre el que succeïa al país. També es va apostar per la incorporació a la plantilla de periodistes i locutors que provenien d'Espanya (com María José Capellín i Manuel Vallejo que ens van relatar la seua experiència en Ràdio Espanya Independent) amb una visió més real de la situació del país que la d'aquells que l'havien abandonat fugint del franquisme després de la Guerra Civil. Tot això va aconseguir un augment del nombre d'oïdors. La Pirenaica va ajudar a aconseguir que el poble espanyol estiguera informat juntament amb altres emissions que provenien de l'exterior com les conegudes emissions en espanyol de la Radiodifusió Televisió Francesa (Ràdio París) o les de la BBC. Aquesta informació que venia de l'exterior permetia contrastar, als oïdors espanyols, la informació que oferien els mitjans de comunicació espanyols, tots ells sotmetsos a censura. Com diu Armand Balsebre i Rosario Fontova en el seu llibre, "la intenció era passar de ser l'òrgan informatiu i de propaganda del Partit Comunista d'Espanya per a passar a ser un mitjà de comunicació de masses".
Bibliografia:
Universitat d'Alacant. Biblioteca Universitària. Fonoteca
Inici