Devuélveme la Voz

"Radio París", com a emissora compromesa amb la cultura, va prestar especial atenció als artistes plàstics espanyols. De fet, es conserven gravacions dedicades a molts d'ells, la majoria personatges de fama internacional, que van haver de desenvolupar la seua activitat fora d'Espanya (Colmeiro, José Díaz, J.M. Díaz Caneja, Bardasano...). Dit açò, és necessari aclarir que l'exili dels artistes plàstics de 1939 va ser important, però a diferència del patit per altres intel·lectuals, no es va tractar en termes generals d'un fenomen conjuntural; de fet, l'art espanyol de la primera meitat del segle XX es va elaborar fora d'Espanya, al marge de la cultura "oficial" establida, i en els anys previs a la guerra.

Des de principis del segle XX, es va iniciar un corrent migratori d'artistes, amb meta molt clara: la ciutat de París, per aquell temps capital mundial de les avantguardes artístiques. Picasso, Julio González (escultor), Pablo Gargallo, Juan Gris, Joan Miró, Vázquez Díaz, María Blurchard,... Durant els anys 20, l'emigració artística va ser incessant, època de gran influència de l'art espanyol en l'Escola de París (influència reivindicada de forma molt primerenca per l'hispanista Jean Cassou), si bé van anar naixent les primeres organitzacions d'artistes i les primeres exposicions importants. S'advocava per un art compromès, amb una funció social clara. Amb la II República, la mentalitat oficial va canviar, i el compromís amb la societat, amb l'esquerra i amb els valors republicans, es va fer molt fort en la majoria de sectors artístics i intel·lectuals. Els grups artístics de dins i fora del país van anar mantenint un contacte cada vegada més estret.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, l'art es va convertir en el principal instrument de propaganda per ambdues parts. El "cartelisme" va conèixer la seua època de major esplendor i va ser hegemònic respecte a la resta d'arts (terreny en el qual Martí Bas va ser figura principal). D'altra banda, la República va col·locar al capdavant d'organismes i institucions artístiques i culturals a determinats artistes plàstics (així per exemple, del Museu del Prado es va encarregar Picasso). Potser va ser l'únic moment fins llavors en què la cultura a Espanya era administrada de forma sistemàtica pels seus propis protagonistes. Al mateix temps, per a atraure l'atenció cap a la causa republicana, es va aprofitar l'Exposició Internacional d'Art de París per a celebrar l'acte més important de propaganda internacional durant la guerra, sent la gran fita de l'art espanyol contemporani, i alhora, el seu cant de cigne.

La victòria dels rebels va suposar per als grans artistes l'exili de forma inexorable, de fet, l'exili artístic de 1939 va tenir dues destinacions fonamentals: Llatinoamèrica (amb Mèxic com a meta principal), però sobretot França (almenys com a primera escala, per raons òbvies). Part de l'exili va partir de forma progressiva (generalment els procedents de l'emigració anterior), si bé la gran majoria va haver de fugir de forma precipitada amb la resta de refugiats. Va haver-hi un tercer grup, format pels que van emigrar o s'autoexiliaren al llarg dels anys. La implantació del "Nou Estat", per la seua banda, va suposar un pas arrere en les arts plàstiques. El règim franquista es va limitar a reivindicar l'academicisme immobilista de sempre -ja caduc-, i poc més. En termes generals, va caldre esperar als anys seixanta per a assistir a una vertadera renovació de les arts plàstiques a Espanya, gràcies a la influència dels corrents internacionals (en les quals mai van deixar de participar els exiliats), i sempre al marge de la ideologia "oficial", és clar, sent "Radio París" una evident via de penetració en el nostre país d'aquests corrents.

Universitat d'Alacant. Biblioteca Universitària. Fonoteca